Canvis.

 Sento la gent queixarse de feines que no els omplen..de relacions en les que ja no troben el que els va impulsar a començarles, de vides que no son les que habien pensat que serien...i ja està.Es queixen i prou,i com a molt et diuen que "ara no es el moment, que potser més endavant , quan les coses canviin"
Pero res canvia si tu no fas el primer pas. Si no hi  fas res , d´aqui cinc anys seguiras a la mateixa feina que ara detestes,detestantla una mica més posiblement.D´aqui cinc anys seguiras estancat en aquestes relacions que ara no t omplen i que tampoc t ompliran aleshores.I seguiras sense tenir la vida que volies.
Ens fan por els canviis...molta por.I perque? Perque preferim viure una vida que no ens escau, que no ens fa feliços a arriscar i tractar de trobar tot allò que potser ens acostaria una mica més ditxosos.
Pero la por es mala consellera i mala companya de cami.Fa temps llegia una entrevista a Pedro Ruiz, aquell "enfant terrible" de la 2.Ell parlaba de filosofies de vida, que res tenien a veure amb la por, i que implicaben justament això: arriscar.
Deia aquest senyor que ell sempre es guiaba una mica alhora de decidir que era i que no era important en la seva vida en una verdad tant evident que a vegades s´ens escapa : tot el que no  fagis ara , no sabem si hi haura ocasió de ferho  despres de la mort.Perque la unica vida de la que tenim certessa es aquesta, la que ara vivim.
Personalment sempre m he penedit mes del que no he fet o dit , que del que he fet o dit encara que despres hagi estat un fracas o un error.
I no dic que sigui fàcil...no es fàcil deixar una feina segura que t assegura pagar un lloguer i que et dona de menjar...No es fàcil deixar una relació o allunyarse de un cercle amistos  perque saps que al principi ve la soletat i la desubicació----No es fàcil trencar amb tot el que coneixes i començar a construir una nova vida desde zero, desde els ciments.
I ningú et podrà estalviar les nits d angoixa i por i soletat...Però amb el temps tot va posantse al seu lloc .
Es una mica com la epoca en la que deixes l escola, on tot es tan familiar, on tots us coneixeu de fa tants anys , un lloc on sents segur , per on et pots moure amb els ulls tancats...
Pero un dia t obren les portes de la Universitat, i el mar es converteix en ocea,...i et trobes alla, sol i sense saber cap on anar,....pero amb els dies aprens a mouret entre tants rostres desconeguts, aprens noms, camins,horaris...t adapates a la nova manera de fer.
I la por desapareix i aquells anys es converteixen en una de les grans etapes de la teva vida.I et sembla mentida haber tingut tanta por.
Perque en certa manera vas correr el risc de triar el que realment volies fer.I aqui esta la clau...Tenim el dret i alhora l obligació vital de triar el que volem que sigui la nostra vida.De pasar per la por, la soletat , de cometre errors e inclus de fracasar...Perque tot el que no intentis ara per ser una mica més feliç , ningu et garanteix que puguis ferho despres de la mort.