viernes, 20 de junio de 2014

La meva nova vida.

Desde fa 2 anys tinc una nova vida. Conec molta gent que es pasa la vida esperant l´instant adecuat per iniciar aquesta nova vida.I el moment mai arriba.Perque els canvis mai truquen a la porta .Ets tu qui has de sortir a  cercarlos.
I la majoria de gent va postergant la seva la vida per mil i una raons , sense adonarsen que la vida pasa tan veloç que quan t´adones vas en una caixa de roure camí al País de la Son Eterna.
I recordo el dia que hi vaig pensar, recordo la por, els dubtes,la indecissió, les excuses....Recordo haber pensat " I si fracaso, que dirà tothom?"
I aleshores vaig parar de pensar.Em  vaig adonar que intentaba pendre una decissió basada en la opinio de la gent que m´envoltava.Que un cop mes delegaba la responsabilitat de la meva vida en la meva familia, amics i coneguts.
I vaig pensar en la Mireia. La Mireia había marxat amb la seva parella a viure a Australia feia uns mesos. Perque era el seu somni.I había deixat enrera feina, llar, familia i amics.Habia apostat per ella.
I l´aventura li había valgut la pena.A dia d´avui la Mireia segueix sent una koala feliç. Es va arriscar.Va decidir viure.No es va posar excuses.I va engegar les pors a pastar fang.
I m´en vaig anar darrera d´ella.Cap al Maresme Republica Independent.
He perdut en comoditat.Es cert.Ara he de caminar molt., i al Maresme caminar realment vol dir  fer cada dia un munt de pujades empinades a raig de sol. D´aquelles que quan arribes a casa et tires plorant a terra i jures que marxaras d´alla demà mateix.
No hi han taxis. Jo soc una noia de ciutat.On s´ha vist que tornis a les 3 de la matinada de fer una copa i no hi hagi un taxi a la porta del pub? Doncs res de taxis.I  quan portes 10 minuts patejant carrers foscos , solitaris i empinats  per poder arribar a casa teva  , et jures que l´endemà tornes a la ciutat.
També podriem parlar de les perruqueries als pobles de per aquí: preus abusius en general, especialitzades en pentinants dels 70 i reines del " ja sé que eren dos dots reina, pero mira se m´he n´anat la mà..."...I dona gracies si no surts en un meravellos color de tint verd taronjos , quan tu habies recalcat que el volies "ros".
No hi ha punt mig en el que de pobles es tracta:
O acabes en un autentic poble tipic del Far West, de carrers desserts en plena tarda de juliol on no s´hi volen quedar ni les rates o acabes en la versió catalana de Twin Peaks , amb Laura Palmer al caure.
Els personatges.....poca gent normal hi trobes al Maresme Village Club.Una colla de sonats tots plegats. Sonats insufribles, Sonats amargats, Sonats encantadors, Sonats Genials, Sonats Artistes, Sonats que no però que si....I nosaltres, els Piolls Sonats, entre aquell poble i Arenys. Els Piolls , Raça de Sonats Meravellosos que fem d´un simple raig de sol la millor excusa per sortir de les nostres cases i omplir els nostres carrers de vida, de somriure, de música, de balls, d´art. de talent i de ganes, de moltes ganes de viure.
I surts al carrer i  ja sents de lluny..." Tu ets del 73" ..I ja no contestes perque ja t´el coneixes a aquest i somrius feliç seguint el teu cami.I trobes la Cristina que treballa a l´Escola de Musica d´Arenys i que ara fa poc s´ha mudat al Carrer Nou, fent una típica cervessa de Canet abans de seguir passejant el gos.I un xic més avall la Teresa , la mare dels 4 Carbonell que puja a fer una volta pel mercat.Que ja es el segon cop que puja, " perque qui no té cap ha de tenir cames"
I  et creues pasat el Mercat la Nieves, que ara es Mare i Malabarista amb el seu Petit Budà. I a la Nieves sempre li donaries una abraçada , perque es el bon rotllo personificat  i de les tevés "made in home" .
I t´apresses per arribar a temps de poder fer un café al Dau, on en Torrus es ja el Despistat Oficial i la Pilar com una segona mare per tu.Perque enlloc pots escoltar un Blues com s´escolta al Dau, mentre et prens un te gelat i et preguntes com li deu anar a la Olga, que es russa de Canet de tota la vida .
I avui els nens están especialmente feliços, perque s´acaba el curs i corren amb la  motxila a l´espatlla cap a casa per desferse dels llibres i plantarse per fi les xancles i el banyador.Beach Time a Canet.
Va parir!! Com diem per aquí, els de can Pioll....
Una hora i tres quarts per  arribar a casa, perque aquí mai tenen presa...I no tenim taxis tú..
Pero vius.Vius com mai habies recordat  haber viscut.
I de tant en tant cal fer una escapadeta a la  ciutat, per desconectar i treures el mono de les cuatre rodes i el Libre .Pero quan tornes i divises la Rodaleda sents que ja estas a casa.I que no voldries haber de marxar mai d´aqui.
I la Julia diu que es quedara una estona mes a ca la Clara, i la Claudia demana pel Nil i la Sara...i els del grup de pares es comencen a repartir plats per la Nit de Sant Joan...i jo mentres em  miro desde dalt del terrat el meu poble, casa meva. I pensó que esta be aixo de viure la teva propia vida.
I que potser hauria d´escriure alguna cosa al respecte...

miércoles, 18 de junio de 2014

Quedate con el mar.


Hace unos días y cómo es tradición cuando sumas años y recuerdos teníamos una de esas conversaciones intrascendentales y superfluas entre amigas.. Ese tipo de conversaciones que te roban una carcajada , te quitan 20 años de encima y te hacen pensar que hay caminos que siempre te llevan a alguna parte. Que hay caminos que vale la pena andar, incluso descalzas y bajo alguna que otra tormenta. Porque en esto de la amistad también hay que mojarse más de la cuenta a veces.
Y hoy sonrío un poco más , porque Laya se quejaba hace días de su papel de heroína de playa en aquella adolescencia que conservamos y retenemos a través de anécdotas y fotos imaginarias.
Sonrío al recordar aquel pánico que nos paralizaba entre olas y sal .Sonrío al verla adentrarse de nuevo , cruzando mares por nosotras y llevándonos de vuelta a tierra.
Y tal vez desde los 40 aquel momento se me apetece como una gran metáfora de lo que fue y es la amistad a veces  Y debería ser siempre así. Acudir unas al rescate de las otras y morir entre carcajadas de lo que fue y brindar por lo que es. Y sentarse de nuevo en la arena, dejando que el sol te acaricie y enamorándote una mañana cualquiera de la vida, porque quieres y puedes hacerlo.
Y a veces la vida no te corresponderá como mereces o querrías .Pero entonces cuando la vida te de la espalda o te acorrale las oirás...Serán ellas adentrándose por ti en la tormenta, luchando contra la marea para ofrecerte una mano y sacarte cuanto antes de allí.
Son  tus heroínas, las que te  rescatan e incluso protegen de ti  misma. Las que ríen o lloran contigo.
Y hoy vuelvo a nuestra playa para vernos una vez más .Para recordarme que el camino aun no ha llegado a su fin. Que seguimos andando, a pasos agigantados en ocasiones, a duras penas otras...Pero sin paradas. Camino de esa mañana de sol y arena. Camino de ti. Camino sin fin.

martes, 17 de junio de 2014

Soledades

A veces se nos oscurece la vida y puede parecer que lo de tener que vivir entre tinieblas fuera a durar toda una eternidad. En esa fatídica creencia, en ese momento que aceptamos que el negro tiña nuestras vidas es cuando nos convertimos en vagabundos sin destino ni camino.
Todos tenemos derecho y posiblemente el deber de sentirnos perdidos, de llorar lágrimas de desesperación , de no saber, de no querer, de no estar...Tal vez porque en esos instantes en los que te conviertes en caos es cuando más cerca estés de encontrar una luz que te guie, que te oriente entre esa gama de negros y oscuros en los que se ha convertido tu vida.
A veces es el desamor, otras el fracaso y la mayoría de veces el no querernos lo suficiente. Pero todo acaba traduciéndose en esa palabra maldita: SOLEDAD.
Rodeados y acompañados, entre multitudes. Pero sintiéndonos fuera de lugar, sin saber como encajar, sin  raíces, sin un futuro certero, con pasados que pesan o presentes que se nos vienen abajo.
Y así deber ser. Así  hay que sentirse en algún instante.
Pero no hagamos el instante eterno. No lo convirtamos en un estilo de vida.
Caigamos en la rutina, pero para darnos  cuenta de que no hay que dejar que se instale en nuestras vidas.
Desgarrémonos , pero no para autodestruirnos y si para reconstruirnos a partir de esos mil pedazos en los que nos hemos roto. . Hay que secarse las lágrimas  y pintarse esa sonrisa que nos hace únicos y especiales, la sonrisa de las ganas, de la pasión y la adición por la vida.
Soñemos a contracorriente, a destajo, sin medida y a lo grande.
Vivamos .Y hagámoslo ya, ahora.
Rompamos con las soledades, las impuestas y las elegidas. `Démonos unos segundos de necesaria desazón , pero luego...luego levantémonos  de ese sillón de desidias y fatalidades en el que vivimos resignados , rasguémonos la negra túnica . Pintemos el mundo de colores. Tracemos posibilidades. Inventemos un mundo en el que la soledad no tenga cabida ni razón.

viernes, 31 de enero de 2014

Ahora.

 Nos empeñamos en ser como los demás, porque hay rasgos  en ellos, en quienes rodean  que nos gustan y  caemos en el error de la imitación, en un intento absurdo e infantil por captar esa esencia de nuestro interlocutor, que nos ha embriagado. Queremos su capacidad de empatía, su don de gentes, su sentido del humor,  su talento, etc...Y nos empeñamos en la copia una  y otra vez.
Y así vamos creando un alguien que no tiene nada que ver con nosotros, escondiendo al verdadero en nuestro interior, lejos de miradas criticas.
Y tomamos café cuando tal vez nos apetecería más  un te .Y claro, así  vamos, sedientos de autenticidad.
Y nos invade ese miedo atroz a no ser aceptados si mostramos nuestra verdadera cara y empezamos a caer en la rutina de las frases hechas, los convencionalismos, la sonrisa de cara a la galería y el callar nuestra verdad por si resulta incomoda o inconveniente.
Y de este modo vamos muriendo, vamos desapareciendo, hasta  que llega un día en que ni nosotros mismos estamos muy seguros de saber quien somos.
Y es una pena que no nos esforcemos un poquito más en ser quienes realmente somos, a pesar y contra el que digan. Porque es en ese camino a la no verdad que perdemos oportunidades, posibilidades , futuro y   sobretodo el placer de ser uno mismo.
Ser quien eres, quien te apetezca ser en cada momento, con  tus días  buenos y tus días malos, con tus éxitos y fracasos, con esos aciertos y esos errores  y si, también con ese lado oscuro que todos tenemos. Decir NO cuando sea un NO,  sin importar lo que esperen los demás. Gritarle que Si ,a todo lo que te haga sentir vivo y feliz. Y llorar  hasta desgarrarte cuando sientas que  el dolor te consume. Reirte a carcajadas a pesar de las miradas que te advierten que no es el momento o que te toman por loca. Vivir al fin y al cabo.
Hay que vivir desde la verdad y el  " yo soy "asi", para no perderse entre la multitud. Hay que arriesgarse a ser uno mismo , a perder conocidos y ganar amigos.Y hay que empezar ahora.

viernes, 15 de noviembre de 2013

Avui et voldria escriure.



Avui et voldria escriure alguna cosa...algúna cosa que t´agrades.Que estigues a l´alçada de les expectatives que  tens tu (que no jo) en les  meves dots literaries .
Sempre había pensat que dels dos era jo qui no tocaba de peus a terra.Que era jo la que feia volar coloms.Pero  he descobert que m´has enganyat tota la vida ,fent el posat de amic responsable, amb dos dits de front i una visio masa real del mon...Qui ets tu en realitat?Que has fet amb el meu amic??
Esta clar que m´equivocaba al  creure que erets una persona assenyada.Tu ets un gran sommiador i algu t´ho había de dir.
Sommies somnis  meravellosos que jo mai veure ferse realitat...somnis on la meva ma un dia et dedicara una pagina en blanc...la que jo haure deixat expresament en blanc per poder  escriure que "gracies per  tants anys de donar ales als meus somnis , gracies per estar avui aquí, per haber.hi estat sempre".
Estaria be que els teus somnis per un cop es fessin reals...estaría be que un dia entressis en una petita llibreria i alla , entre la Jane Austen i la  Roser Amills  puguessis reconeixer el meu nom. Perque el meu no seria un llibre que es vengues en centres comercials freds i avorrits.Nomes el tindrien les llibreries petites de barri, nomes les que estiguessin en el casc antic , que es on van a parar els llibres que apenes compren cuatre amics i dels que nomes en surt una edició.
I tu el portaries al senyor de traje marro de pana desfilat i barba espesa  plena de nusos,que t´hauria estat examinant desde darrera de les seves ulleres petitones i rodones .I li mostraries el meu llibre amb un somriure contingut (podem aventurarnos a dir ...d´orgull?) i li diries amb aquesta veu teva tan calida i propera:
-M´el quedo.
Perque com ets aixi, no hauries pensat en la possibilitat de demanarme que et fes arribar un exemplar.
I un dia apareixeries del no res i em diries que les promeses es fan per cumplirles.I jo treuria una ploma(les futures escriptores firmaran  amb ploma, perque jo ho posare de moda altre cop) i cumpliría la promesa que et vaig fer un dia...
Pero la veritat es que  prometem desde la seguretat de que no caldra cumplir.Perque sabem que no es donara la ocasio perque hagis de ser fidel a la teva paraula.
O potser si que un dia tot en el que tu creus i jo  voldria creure es fara realitat.Potser si que un dia ens asseurem  en aquell bar del que no recordo mai el nom, aquell que estaba davant l´Ovella Negra , i mentre li demanem al cambrer un parell de  cervesses tu fullejaras el meu llibre i jo observare el mon que ens rodeja i somriure perque m´haura vingut al cap un nou text.Un que parlara de un noi que es va entossudir en que el mon podía ser millor nomes perque ell ho volia aixi.Un semblant a aquest.

viernes, 8 de noviembre de 2013

La noia Fus.


Avui asseguda  darrera del petit mostrador de Fus , avui sabent ja que Fus te els dies contants , avui sento que no es un final, sino un pas cap a altres projectes.Que posiblement em duran algún dia cap a altres i esperem que aixi fins a la eternitat.
Va haber un moment, que vaig pensar que sense Fus no hi había ja res mes...Quan començaba i em semblaba que ho era tot...I ha estat un tot durant  aquest any i mig...Pero malament aniriem si la vida acabes amb cada etapa que finalitzes.La vida, com va dir algu, es el que pasa mentre tu fas plans.
La vida es l´inesperat, la lluita, l´esforç, les ilusions, caure, aixecarse ..La vida es el que et pasara dema.Es la pregunta que surgeix quan ja creies tenir la resposta.El canvi quan ja creies haber trobat l´estabilitat....
D´estabilitats parlabem fa poc amb un amic, que encara es sorprenia amb quina facilitat la meva familia i jo habiem deixat la ciutat per començar de nou en un petit poblet de carrers empinats i solitaris...i com poc despres habiem deixat el poblet amb vistes al mar per seguir l´aventura , amb nous carrers , nova llar, nous rostres....
I em deia el meu amic( que es d´aquests amics que despres de 25 anys de camins paralels i amistad de la bona, encara es posa les mans al cap i aguanta la respiració quan li dic : eh George, saps que?), em deia que ell no podría viure amb tantes anades i vingudes...
I crec que esta be que hi hagi qui busca la estabilitat i no moures masa i viure sense ensurts , pero que tambe esta be que altres puguem triar quan i com volem canvis en les nostres vides.Per mi les dues opcions son licites i respectables.No sempre el que a un el fa feliç te perque fer feliç a l´altre.

I em deia un altre amic, un altre George , que soc de mena inquieta , que sempre tinc 10000 projectes al cap...potser si que soc aixi(impulsiva, irreflexiva, inconformista, inquieta...)
Pero jo avui sento que res esta acabat i que un altre cop tot esta per començar...i aixo em dona vida...el saber que dema encara no m´haure de preguntar: ja esta, aixo es tot el que la vida m´ha d oferir?
I no se si es que jo crec que la vida encara m´ha d´oferir molt mes o que  m´encaparro em demanarli cada dia noves emocions, noves experiencies, sensacions diferents i sentiments que em sorprenguin..
I avui trobo que  he trobat una mena de cami...un cami que vull seguir.Que aquesta etapa que ara tanco no parla nomes de Fus i si molt de tot el que em mancava i d´algunes coses que em sobraven...
I que ja no em manca tant com em mancaba fa un any i mig .I que aixo deu significar alguna cosa bona...Deu voler dir que d´alguna manera he conseguit canviar tot allo que no m´omplia i substituir-.ho per coses i gent que si em fan feliç , que em fan sentir comode i sense necessitat d´estar a la defensiva o al atac...
O potser que he anat acceptant tot allo bo i tot allo no tan bo de mi, i al fer.ho tambe es mes fácil que els que t´envolten tambe ho acceptin com quelcom natural i sincer, quelcolm que forma part de tu.
Perque sincerament no crec que en esencia hagi canviat res ...tan sols que a través de Fus he apres a mostarme tal i com soc, amb llums i sombres, amb dies bons i dies menys bons...i aprenent a valorarme , a estimarme...Que un s´ha d estimar una miqueta a vegades i donarse permis per sentirse meravellos i insustituible i especial i unic...
I si, Fus arriba al final, pero crec que ha cumplert el seu proposit, que jo pugues trobarme, que jo perdes tantes pors, tants complexes, tants neguits i sortis de la meva closca per fi...
I avui, a Fus, pensó que el dema será millor, que encara no soc prou gran per renunciar a nous somnis ni tan jove com per no poder portarlos a terme...Tinc la edad justa per fer tot el que em vingui de gust fer.Soc una noia Fus...i aixo es mes del que era fa un any i mig.

miércoles, 25 de septiembre de 2013

Hoy...


Hoy es uno de esos días en los que se te enmudece el alma .De esos días en los que no encuentras las palabras exactas que te definan , con las que consigas definir.
Y haces un esfuerzo más por contener , por detener, por darle pausa a esta vida que se te acelera.
Porque vas a tener que empezar a correr algún día .Y sabes que esa carrera también la vas a ganar. Siempre fuiste una buena corredora de fondo. Pero hoy el miedo te paraliza. La incertidumbre es un bloqueo  . La duda una guadaña. Y tú , tu mayor enemigo.
Y ayer alguien dijo tanto que solo pudiste responder con nada. Ayer tuviste que enfrentarte ante el espejo. Y la verdad resulto agridulce . La imagen reflejada un tanto irreal y dura de asumir y aceptar.
Y  no puedes evitar esta tristeza. Estas ganas de no estar  . Este grito contenido. El deseo de escapar.
Porque a veces no tienes ganas de luchar. No te apetece ser la fuerte . A veces no es una meta esto de ganar. A veces solo desearías pararte a descansar.
Demasiado perdido por el camino y aun tanto camino por andar...

Archivo del blog

Ven conmigo

Entradas populares